Aquest mes de febrer ha estat un mes força mogut al consistori en què hem acabat veient un nou repartiment de forces i tenint quatre plens en els 28 dies que el conformen. Traient ferro a l’assumpte vaig dir que aquest seria el mes dels plens, i sembla que ho ha estat, si més no dels vodevils.

I és que més enllà de plens, darrerament el que el consistori ens té acostumats és a viure autèntics espectacles teatrals de dubtosa qualitat, i aquí potser totes les forces i part de la ciutadania hauria de reflexionar.

El primer acte va ser la ruptura definitiva del PSC, una mort anunciada que venia gestant-se des del juny de 2013 en què l’anterior batlle va decidir plegar. L’estocada es va produir dimecres 4, just l’endemà de convocar-se el ple en què s’havien d’aprovar els pressupostos de l’ajuntament. Un ple no exempt de polèmica per haver-se convocat amb caràcter extraordinari, amb tan sols 72 hores d’antelació i en una data poc habitual i gens compatible amb els adrianencs que tenen un horari laboral “normal”, un divendres a dos quarts de nou del matí.

Aquí hi ha qui dirà que l’elecció de la data del ple va ser una raó més per la marxa de les exsocialistes, i qui dirà que les regidores dimitides van escollir aquest moment per tal de fer més mal a la nova minoria ecosocialista.

El segon acte just l’endemà, en el polèmic ple dels pressupostos que finalment no van ser aprovats. Més enllà de la no aprovació dels comptes adrianencs, la vergonya com a ciutadà la vaig sentir al cap de poques hores quan el grup socialista va publicar un escrit, a través del web de la candidatura de l’alcalde per la reelecció, en el que acusaven les regidores no adscrites i la resta de grups de no aprovar els pressupostos, i els assenyalaven com a culpables de la impossibilitat de complir compromisos que el ple municipal havia pres amb els ciutadans i ciutadanes.

Tot plegat un encreuament d’acusacions i retrets que tenien més de personal que de polític i que rebaixaven la política al nostre municipi a nivells indignes.

Però els grans actes vam poder assaborir-los posteriorment, per començar dos plens extraordinaris convocats quasi simultàniament. El primer un pur tràmit de desposseïment de poders de les antigues regidores socialistes, un repartiment de càrrecs convocat també a hores intempestives per aquells que no estan jubilats o a l’atur.

El segon ple va ser més divertit. Aquest cop es va convocar en un horari “habitual”, ja que la convocatòria, reclamada per alguns grups de l’oposició, així ho exigia. I els punts a tractar no eren baladí, es tractava de veure com afectaria la pròrroga dels pressupostos del 2014 als compromisos que s’havien pres amb els funcionaris, famílies de la Catalana, beques per l’educació, polítiques d’ocupació i policia local. Tots aquells punts que l’alcalde havia dit que no podrien tirar-se endavant per culpa de l’oposició.

Arribat al punt “estrella” ens vàrem trobar amb una discussió tècnica absurda, i és que el redactat de l’acta deia “Proposta d’acords”  i això no implicava haver de donar torns de paraula, ja que no s’aprovava cap moció que calgués discutir. I tampoc hi havia moció, ja que primer havia de registrar-se un expedient a l’ajuntament. O això és el que em va semblar entendre, ja que la discussió tècnica entre l’alcalde, la regidora de CiU Mireia Hernández i l’interventor va resultar poc clara per al ciutadà corrent que es situava a les butaques.

Després de discutir al respecte es va acabar amb una solució molt habitual darrerament en aquest ajuntament, l’alcalde cedeix a la petició de l’oposició no sense abans fer una teatralització de la seva bondat, ja que no té cap obligació de fer aquella concessió que està fent.

Un torn de paraules breu en què cada grup va exposar una posició més que sabuda i previsible i amb acusacions creuades que van arribar fins a una acusació de tupinada per part de la regidora de PxC. I malgrat van haver al·lusions, un cop acabat els torns de paraules es va donar per tancat el ple i els ciutadans en vàrem quedar amb un pam de nassos. I és què el nostre desconeixement del sentit de les expressions de la convocatòria, ens va fer creure que aquells temes que donaven sentit al ple serien discutits al mateix, i al final no va ser el cas.

Acabats aquest tercer i quart acte quedàvem emplaçats a un quart acte, el ple ordinari de febrer, en què el regidor d’Hisenda va deixar entendre que es podria retardar per mirar d’incloure els punts que s’acabaven de no-tractar.

Finalment aquest quart acte es va retardar fins divendres 27 i com era d’esperar, va viure una apoteosi d’espectacle digne d’un acte final. Per començar el govern no va dur a ple els punts pendents, i qui ho va fer va ser l’oposició. Per qüestions de calendari, aquests punts es van presentar fora de termini ordinari, pel que van ser presentats dins el que s’engloba com a “temes urgents”. Això va fer que la ciutadania no veies reflectit en l’acta de convocatòria que aquells punts pendents serien tractats. Malgrat això les parts afectades (veïns del bloc venus, famílies de La Catalana, etc..) van assabentar-se i assistir-hi.

Però quan tothom pensava que la part més calenta es viuria en els tretze punts “urgents”, la vergonya es va produir en una moció de PxC en què demanava la reprovació de Gregorio Belmonte, regidor d’ICV-EUiA, per unes declaracions que es remunten a uns quants plens enrere. La no rectificació d’aquest va produir un “numeret” indigne d’una sala de plens, amb crits per part del públic (un costum habitual malgrat no ser permès), i l’amenaça per part de l’alcalde de suspendre el ple i continuar-lo a porta tancada. Afortunadament els nervis es van calmar i el ple va poder prosseguir sense desallotjar la sala de plens, i afortunadament els punts urgents es van votar amb la presència dels ciutadans que s’havien apropat, però deixant una imatge vergonyosa de la ciutat.