Etiquetes

, , , , , , ,

25N. La data no era casual, feia dos anys exactes de les eleccions que el van proclamar president. Unes eleccions avançades en el calendari i en les que malgrat haver perdut 12 escons proclamaven a Artur Mas com a vencedor; i no per ser la llista més votada i encapçalar el govern, si no per les formes en que havien arribat a les eleccions: un avançament electoral.

Normalment l’avançament electoral denota feblesa, una incapacitat de governar i una sortida en fals. Però no va ser el cas de fa dos anys. Per qui tingui mala memòria podem recordar les circumstàncies que van conviure amb la convocatòria d’eleccions.

Corria setembre de 2012 i el poble català, molt cremat després de la sentència dictada el setembre de 2010 que retallava l’estatut aprovat el 2006 i referendat pel poble català, sortia al carrer la diada nacional en una manifestació històrica que va marcar un punt d’inflexió. Aquella manifestació tenia un clam molt clar: Independència!

Pocs dies després, concretament el 20 de setembre, Artur Mas i Mariano Rajoy es reunien a la Moncloa per discutir el que havia estat el gran punt del programa electoral de CiU en aquella legislatura: el pacte fiscal. Una reunió titllada de fracàs, que va durar tan sols dues hores.

Setmanes més tard, el 2 d’octubre el President deixava caure la bomba de l’avançament electoral, i posava una data en l’horitzó, el 25N. Unes eleccions que havien de fer possible l’exercici del dret a decidir per part dels catalans. En el seu discurs (un dels més brillants de tota la seva història política) mostrava un gran respecte per la institució que presideix, i feia tota una lliçó del que significa un programa electoral: un compromís, un compromís que si no s’havia pogut complir no calia allargar més, i alhora un compromís que no podia canviar-se a meitat de legislatura. Així doncs, esgotat el seu compromís va decidir fer-ne un de nou més compromès amb l’autodeterminació.

Aquelles eleccions (que gairebé van convertir-se en un plebiscit a favor o en contra de la consulta) van suposar un fort reves per a CiU que demanava una majoria exemplar i va perdre 12 escons. El gran guanyador va ser ERC passant de 10 a 21 diputats. El PSC se’n va deixar 8 (28-20), PP va guanyar 1 (19-18), ICV 3 (13-10), C’s 6 (9-3) i va aparèixer una nova formació, les CUP amb 3 diputats. Pel camí es va quedar una formació, SI, que va desaparèixer després d’haver tingut 4 escons.

En el recompte global,  els partits pro-consulta (CIU, ERC, ICV, CUP) van obtenir 87 diputats, 5 més que els 82 que sumaven en les eleccions del 2010, o un més si a aquests 82 n’hi sumem els 4 de SI. La suma total doncs supera àmpliament els 68 que calen per sumar majoria, i si sumem el PSC (al seu programa hi duia el dret a decidir) aquesta es dispara a 102 dels 135 que componen el parlament.

Dos anys més tard aquesta consulta no ha estat possible, i el President ha fet com aquell octubre de 2012, ha fet un balanç de quin era el seu mandat de govern i amb quin compromís s’havia presentat. El seu compromís s’ha resolt a mitges, sí que s’ha fet una consulta, però no la que s’havia promès, no en les condicions desitjades, i per tant no s’ha tancat aquest compromís. I en vista de que no podrà complir-se plenament el president, festejant amb l’avançament electoral, ha llançat un guant a la resta de forces sobiranistes, especialment ERC, reclamant una llista unitària per sumar forces.

Demà farà una setmana de la conferència de’n Mas, i qui farà la seva conferència és el cap d’ERC, Oriol Junqueras, on desvetllarà si recull aquest guant o si decideix desmarcar-se’n i apostar per llistes separades. Hi ha sectors sobiranistes que aplaudeixen aquesta unitat d’acció, però d’altres no acaben de veure clar quin resultat tindria els efectes desitjats de sumar més vots.

Si ERC decideix sumar esforços amb CiU, esperem que el seu discurs no només refermi una llista CiU+ERC, si no que també obri la porta a la entrada de més formacions oposades a CiU i que han descartat entrar a la llista anunciada per Mas. Si ERC decideix no afegir-se a la llista, esperem que el discurs de Junqueras sigui prou convincent com per no desmoralitzar l’electorat independentista, que ja comença a estar cansat de tacticisme i el que reclama és passos endavant.

Personalment penso que una llista unitària, però sobretot tècnica i transversal, que aconseguís superar la imatge de partits, on la gent no pogués veure cap polític de primer o segon nivell, i que tingués la capacitat de desmacar-se de les marques electorals com ho ha fet l’ANC durant aquest temps, seria una garantía d’èxit. Si això no és possible, pot ser pitjor el remei que l’enfermetat.

Anuncis